UN TREN QUE NO VA SER I ALTRES FERROENGINYS
-
ORIGENS
Tros 1. Una mica d'història
El ferrocarril es un sistema de transport que circula per sobre de carrils. Això
ho sabem tots.
Però, rere aquesta definició, hi ha una llarga història que es remunta a mes de
dos mil anys.
Al rodar per sobre d'una superfície regular i dura es redueix la fricció i, per
la qual cosa, es un sistema mes eficient, energèticament parlant.
Des del segle XVI es varen fer servir vagonetes que rodaven sobre rails de fusta
a les mines angleses. Mes tard es varen canviar per rails de fundició i acer.
Aquests petits trens eren amb tracció animal.
Amb la invenció del motor de vapor al segle XVIII varen començar a sortir
projectes amb tracció mecànica.
El 1802 l'anglès Richard Trevithick va crear la primera locomotora a vapor que
va ser utilitzada amb poc èxit per la quantitat d'avaries de l'invent.
Però altre angles, George Stephenson, va millorar el sistema en unes mines i va
crear diversos ginys sobre el tema.
Però George Stephenson va desenvolupar i millorar el sistema per utilitzar-lo
com a transport de passatgers.
Si be l'invent de ferrocarril de tracció mecànica era de Trevithick el primer
tren de passatgers el va crear George Stephenson.
El primer tren public de passatgers va ser obra d'Stephenson i va circular, el
1829, entr Darlington i Darlington a 450 persones a la velocitat de 25 kph. Tot
un record.
Va ser un invent tant celebrat que en pocs anys les xarxes ferroviaries
s'estendrien arreu Europa i el món.
A l'estat espanyol el primer tren va començar a funcionar el 1837 entre Santiago
de Cuba i la Havana, l'anomenat TREN DE LA CAÑA.
El 1842 ja es redacta la primera normativa sobre la construcció de ferrocarrils
a la península. En aquesta normativa està la implantació de l'ample ibèric, mas
ample que l'europeu. L'autor de aquest error va ser José Subercase, però mai va
ser un raonament militar, com s'ha dit moltes vegades. Subercase va llegir un
treball d'un enginyer angles a qui ningú li va fer cas al món, excepte ell
La xarxa europea s'ampliava vertiginosament i la necessitat de travessar els
pirineus es va fer patent.
El 1872 es realitza a França un estudi sobre les possibilitats dels
transfronterers pirinencs.
Aquest estudi considera 12 possibilitats, a mes de les dues dels extrems,
Hendaia i Portbou.
Les tres preferides pels francesos eren tres:
1-Mauleon (França) a Pamplona, per la Vall del Roncal
2-Toulouse-Saint-Girons (França) a Lleida per la Noguera Pallaresa. Hi havien
dues opcions: Pel Port de Salau amb tunel o per la Bonaigua amb tunel i la Vall
d'Aran a enllaçar a Luchon (França)
3-Toulouse Latour-de-Carol (França) a Puigcerda-Barcelona.
Pero a Espanya no hi estaven conformes amb això i volien travessar per Canfranc
a Aragó.
Segons documents francesos el rei Alfons XII va inaugurar les obres a Saragossa
sense tenir acord amb ells. En un informe francès comenten que els espanyols
s'arriscaven a tenir un tren en cul de sac.
La raó la va explicar el mateix rei doncs era per premiar a Aragó el vare estat
fidels a la guerra carlina.
Malgrat aquests impediments el 1904 es signa a París un acord per construir la
línia de Saint-Girons a Lleida pel port de Salau.
Un tren que uniria aquestes dues ciutats i amb una estació internacional a Sort.
Una línia amb trens de passatgers i de mercaderies. Fruita, verdures i altres
bens circularien de Lleida cap a França millorant l'economia del país.
Però també un tren turístic, com podem comprovar amb la publicitat que elaborava
la “Cie des Chemins de Fer du Midi” que era l'encarregada de gestionar la part
francesa.
Fins aquí aquest primer tros de la historia. Continuarà en un segon tros.
|